diumenge, 31 de maig de 2015

Barcelona és Solidària


Una de les situacions més complexes que m'he trobat a la vida va ser el fenomen migratori. La situació dels sense papers i la Llei d'estrangeria, la tancada a la parròquia del Pi i a la Catedral va suposar un bon trencaclosques.

Un dels xocs més grans va ser veure a Càritas determinades situacions personals i socials que passaven a la ciutat de Barcelona. Estar al costat dels més febles, dels més desfavorits, dels que estaven al costat del precipici, a les clavegueres de la ciutat. Moltes vegades les lleis no estan pensades per a determinades situacions.

La crisi que es va iniciar fa uns anys ha irromput de manera global, ha suposat pèrdues per a motes persones i un pas enrere en l'estat del benestar. La crisi ha provocat molts desencisos i moltes situacions complicades. És una crisi social que ens porta atur, precarietat laboral, desnonaments i fins i tot por. Moltes famílies no disposen de cap suport per sortir de la situació en que es troben. Cal que les administracions conjuntament amb les entitats continuïn treballant braç a braç per millorar les condicions de vida de les persones. No podem deixar les persones a la vorera, hem de buscar els canals perquè puguin sortir de les situacions límit. No podem anar enrere. No podem perdre tot el que vam aconseguir. És una tasca difícil però possible.

En un moment en què l'economia s'imposa a la política. En un moment en què cal que es recuperin els valors i l'ètica. La nostra finalitat és que tothom pugui tenir les mateixes oportunitats i no hi hagi persones excloses al món.

No es tracta només de pal·liar les necessitats bàsiques de les persones més pobres, inó lluitar contra les desigualtats i les injustícies que les causen. No hem de fer beneficència, sinó promoció.

Tot i aquestes situacions complexes he de dir que sempre m'ha mogut la utopia per millorar les coses. Sobretot hem de tenir utopies, hem de tenir esperança. Tot i les dificultats existents, hem de pensar que ens en sortirem. És veritat que la situació actual és complexa, però al llarg de la història del nostre país hi ha hagut situacions tan o més complicades, i per un lloc o altre sempre acaba sortint el sol. Amb les nostres capacitats i amb la nostra constància i treball ens hem recuperat de situacions límit.

Cal pensar que la gent d'aquest país té una capacitat de treball important, que tenim una xarxa de voluntariat, d'entitats i de persones que treballen en benefici dels altres, dels infants, de la gent gran, de les persones en risc d'exclusió social i en molts altres camps.

El voluntariat és doncs un sector important que facilita i ajuda a tirar endavant els projectes socials.

Som un país que hem de potenciar els valors. Valors que hem de transmetre als més petits. Els valors són un puntal fonamental per ser solidaris, per respectar-nos. Podem tenir idees diferents i segur que és bo tenir pensaments no coincidents, però no per això hem de deixar que les ciutats i les persones no avancin. Els primers ajuntaments democràtics en són un bon exemple. Partits diferents van aconseguir fer un canvi social molt important.

No podem deixar que els nostres joves marxin a buscar-se el futur fora. Avui no podem permetre que les persones grans no tinguin una bona vellesa, no podem deixar marxar el talent. La formació als més petits és fonamental perquè les societats avancin. Cal donar formació i coneixement. Cal invertir en les persones. Sense les persones les ciutats no bateguen. Les persones són el potencial de les ciutats i cal que les escoltem per anar construint el futur. Si convé cal consultar, si convé cal negociar, cal escoltar la veu de la ciutadania. No es pot, però, fer populisme. Les coses s'han de fer ben fetes.

Les administracions han de ser transparents en totes i cada una de les accions que porten a terme. La ciutadania ha de conèixer totes les actuacions que des de les administracions es fan a les ciutats. Les administracions s'han de reinventar per poder sortir de la crisi.

Cal també demanar a la ciutadania que s'impliqui en el món de les entitats i el voluntariat. Sempre ha quedat palès que som un país solidari.

dimarts, 30 d’abril de 2013

Família i Valors

Vida Familiar
Al nostre país la família continua sent el pilar fonamental de la seguretat, el benestar i la felicitat de les persones. Avui existeix una mutiplicitat de situacions familiars, que aporten complexitat a l’exercici de les funcions parentals.
Els horaris laborals són molt extensos i encara no s’ha produït plenament un canvi de cultura respecte de les responsabilitats familiars dels homes i les dones,i això multiplica els conflictes en la dedicació a la vida domèstica.
D’altre banda, el recel social cap a qualsevol forma d’autoritat desorienta els pares i les mares, que poden tendir a consentir excessivament els infants i adolescents.
Un altre factor diferencial ha estat l’augment de l’esperança de vida, que provoca una nova intensitat en la xarxa de relacions i de cura entre els seus membres, una nova solidaritat intergeneracional.
Reforçar els aspectes positius de les famílies actuals i ajudar mares i pares en la seva funció parental serà una estratègia clau per millorar l’educació del nois i noies.

Valors i estils de vida
Desgraciadament, la nostra societat occidental té com a valors dominants l’individualisme, el consumisme i la recerca del benestar màxim, que han passat a ser elements fonamentals a la nostra vida i que, paradoxalment, generen frustració, exclusió, addiccions, minva en la salut i infelicitat.
En el moment actual, i com a conseqüència de la crisi econòmica, sembla evident que els joves que no han conegut una altre societat que la del consum desaforat tindran serioses dificultats per adaptar-se a la nova situació.
Els nostres nois i noies tenen el risc de créixer tancats en si mateixos, amb horitzons molt propers, procurant el seu màxim profit i confort individual, guiant-se per la llei del mínim esforç i esperant que tot els plogui del cel.
Tenim el repte de reforçar la dimensió comunitària en els nostres barris i poblacions, de fomentar el sentit de la responsabilitat vers els altres i un mateix, i de regenerar l’esperit crític i la iniciativa emprenedora, les ganes de “complicar-se la vida” fent alguna cosa per millorar la societat, en comptes d’escarxofar-se al sofà.

En aquest context emergeixen amb força i capacitat mobilitzadora els estils de vida i els valors alternatius que busquen transformar la societat, com ara el compromís, la solidaritat, la cooperació o la sostenibilitat, dels quals els moviments socials i amplis sectors de la població juvenil són els principals exponents.

Quins són els valors humans que haurien d'inspirar la tasca educativa?

Utopia
Volem avançar cap a un món més just, vers una societat inspirada en els valors de la pau, la democràcia, la fraternitat i la sostenibilitat.
Per tant treballem perquè els infants i joves desitgin un món millor i trobin sentit a aportar el seu esforç per millorar les coses, les relacions entre les persones, l'harmonia entre el progrés i la natura.

Solidaritat
Optem per la cultura de la solidaritat i la cooperació, basada en la dignitat de les persones i dels pobles i el respecte a la diversitat i als drets humans.
Per tant creem llaços de comunitat de manera que la diversitat no la visquin com amenaça sinó com a riquesa i, sense renunciar a la pròpia identitat, s’identifiquin i solidaritzin amb la gran família de la Humanitat.

Iniciativa
Volem fomentar la participació i l’esforç individual i col·lectiu per fer front als reptes, amb creativitat i compromís per desenvolupar una ciutadania activa i responsable.
Per tant, treballem perquè els infants i els joves desenvolupin autonomia personal i responsabilitat cívica, assumint un compromís de ciutadania activa i participativa en el si d'una societat democràtica.

Felicitat
Cerquem una ètica basada en la recerca de la confiança en la persona i de la felicitat individual i col·lectiva.
Per tant, treballem perquè els infants i els joves aprenguin estimar, a ser feliços i a gaudir de la vida a partir de l'honestedat, la coherència, la generositat, la senzillesa, la comunicació i l’expressió dels sentiments.

La desorientació en l’exercici de l’autoritat
És el principal problema que es detecta en las relacions entre pares i fills.
L’autoritat s’ha de guanyar, s’ha de merèixer. Suposa no sols entendre les situacions i trobar-los la millor resposta, sinó que també cal un tarannà de diàleg i raonament en la presa de decisions, així com actituds sòlides i exemplars, capacitat de comprensió i empatia envers l’altre; flexibilitat en les actuacions i valors ferms.
En definitiva, la millor manera de guanyar-se el respecte d’un fill és ser capaç d’esdevenir un referent per a ell, mentre que alhora cal tractar amb respecte la seva individualitat i anar-li reconeixent una progressiva autonomia a mida que creix. 

diumenge, 12 de febrer de 2012

La formació del voluntariat

Repassant una mica la meva vida
Vaig començar a ser voluntària als 14 anys a una escola del suburbi de Can Tunis els diumenges a la tarda, ensenyant el catecisme i parlant amb les mares i els infants. Avui, desprès de 60 anys, continuo el meu voluntariat a Braval, que crec que és un punt de referència pel treball que està fent al barri.

Quan vaig començar el meu voluntariat no hauria pogut respondre a la pregunta "perquè faig voluntariat?". Va ser una crida de Déu, que em va fer entendre que a més d'estudiar havia d'ajudar els altres. Han passat molts anys, però ho recordo com si fos avui. Al meu col·legi hi havia una petita capella on anàvem a fer pregaria, i llegint l'evangeli de Lluc 4,18-19 "L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit. M'ha enviat a  evangelitzar als pobres, a predicar als captius la redempció i tornar la vista als cecs, per donar la llibertat als oprimits i promulgar un any de gràcia del Senyor", vaig veure molt clar que Déu em cridava a fer aquest servei.

Què és un voluntari?
Avui encara trobo difícil definir-ho, després d'haver estat 6 anys directora de Caritas diocesana de Barcelona, i 2 de Presidenta de Caritas Espanyola.

De vegades es defineix el voluntari com aquella persona que fa una acció concreta però que no li comporta cap retribució financera. L’acció que fa és una acció dedicada als altres o a la comunitat. Té la voluntat de fer el bé, és a dir tenir  una acció conforme els valors socials aquí i ara. Perquè una persona adopti un comportament desinteressat cal tenir valors d’altruisme i responsabilitat. Em semblen tan pobres totes aquestes definicions!. És per això que busco en el meu llibre més estimat, la Bíblia, i trobo: "ja no hi ha ni jueu ni gentil, esclau ni lliure, home o dona perquè tots som ú en Crist Jesús" (Gal.3,28)

Això em diu que el voluntari ha de tenir:
- Amor a la persona
- Decisió d'actuar al seu favor.
- Valorar cada persona sempre com a fi, mai com a mitjà.
- Creure en l'home significa una bàsica confiança en la seva realitat
- El voluntari ha de fer que la persona se senti acollida

L'acolliment és fonamental
Acollir significa rebre algú. Acollir una persona vol dir acceptar-la, rebre-la, però encara va més enllà: sobretot vol dir que aquesta persona se senti acceptada, estimada.

L'acolliment es pot fer des de qualsevol àmbit de la societat i no necessàriament des de serveis específics. L'existència cristiana és existència pasqual en la mesura que es posa al servei de la justícia, de la fraternitat, i es concreta en les relacions de bon veïnatge i en la vida quotidiana.

En el nostre entorn correm el risc de trobar-nos bé nomes amb "els nostres". Sovint ens tenalla la por "als altres", a allò que és diferent. Un bon acolliment només és possible si ens posem en el lloc de l'altre. L'acolliment es concreta en escoltar, donar suport, informar i derivar, i seguiment i acompanyament.

Per aconseguir un bon acolliment hem de tenir presents les següents actituds :
- Escolta activa
- Empatia, comprensió.
- Capacitat d'observació.
- Acceptació i respecte.
- Evitar actituds sobreprotectores o paternalistes.
- Potenciar l'autonomia personal.

Hem de renovar sabers i mètodes, adquirir habilitats per dialogar i gestionar les diferències per convertir-les en riqueses i no en obstacles, tenint present que el mal que volem eradicar no sempre és de caràcter econòmic o polític.

Amistat i amor
Segons Aristòtil, l’amistat només és possible entre iguals, perquè no busquen l'assistència i ajuda de l'amic -la utilitat és una amistat imperfecta- sinó el reconeixement del nostre ser, de les nostres qualitats, en la persona de l'altre. Aquesta amistat grega, cobreix una necessitat que la justícia no arriba a satisfer.

El cristianisme transforma aquesta relació en l'amor fratern, la caritat, que és el reconeixement de la igualtat de tots els éssers humans davant Déu i l'amor mutu.

El camí del voluntari el porta allà on hi ha una persona que sofreix, el mou la solidaritat, que ajuda a la justícia però no la constitueix. La justícia és imperfecta i ha de ser compensada amb sentiments d'ajuda, d'amistat, de col·laboració.

La solidaritat va més enllà de la justícia, la dignitat de la persona, la gratuïtat, la compassió, l'austeritat, l'esperança, l'acolliment incondicional, el testimoniatge.

La solidaritat, en paraules de Joan Pau II, no és "un sentiment superficial pels mals de tantes persones (...) Ans al contrari, és la determinació ferma i perseverant de voler el bé comú; és a dir el bé de tots i cadascun, perquè tots siguem veritablement responsables de tots" (Sollicitudo Rei Socialis, 38,4)

El voluntari ha de proposar accions i processos que signifiquin una situació nova, esperançada i transformadora, i que apuntin de manera efectiva a un nou projecte de societat basat en la solidaritat i la justícia.

El voluntariat també te les seves ombres:
- Persones que sense cap motivació es fan voluntaris per omplir el seu temps lliure
- Persones que creuen que a través del voluntariat podran obtenir un treball remunerat
- Persones que fan del compromís una expressió de mínims
- Persones que assimilen el valor de la solidaritat des de la seva vessant de "valor de moda" i no com a valor real

Totes aquestes constatacions ens fan veure que la dimensió del compromís i la justícia social són avui el primer repte en la formació i la promoció del treball voluntari. 

dimecres, 24 d’agost de 2011

Un llibre que us recomano


Quan el dia 5 d’octubre de l’any 2002 vaig agafar l’avió per desplaçar-me cap a Roma per assistir a la canonització de Sant Josepmaria Escrivà de Balaguer acompanyada d’en Josep Masabeu, en Pep, poc em pensava que al cap de 8 anys em demanaria que li prologués el seu llibre La República del Raval.

En aquella etapa jo era la directora de Càritas Barcelona i ell estava ficat de ple en les obres d’un local al bell mig del barri del Raval per continuar portant a terme un projecte anomenat Braval. Un projecte de solidaritat amb l’objectiu principal de promoure la cohesió social, lluitar contra la marginació, prevenir l’exclusió social de la joventut i facilitar la incorporació de la població immigrant a la nostra societat. És, com bé diu en Pep, un graó més en el conjunt d’iniciatives de solidaritat que es promouen al Raval de Barcelona al voltant de l’església de Montalegre.

Durant aquells pocs dies d’estança a Roma, vam parlar molt sobre la cohesió social. Era el moment mes àlgid de la immigració. Centenars de persones arribaven sense papers i omplien les entitats que es dedicaven a atendre persones amb mancances socials. Des que posàrem en comú les nostres idees sobre el tema vàrem coincidir en els plantejaments. Aquells dies, a més de ser un cert recés espiritual, vaig aprendre molt d’en Pep, ja que és un pedagog excepcional.

Uns mesos abans, el dia 5 de juny de 2002, s’havia fet la presentació pública del nou local i de les activitats de Braval. L’acte fou presidit pel President de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, i va beneir el local el cardenal Ricard Maria Carles. En Pep m’hi havia convidat. Va ser un moment molt emotiu. Recordo que faltaven pocs minuts per arribar les autoritats i, com que el local estava en obres, tothom ajudava perquè quedés el més endreçat possible. Els pares i mares, els nens i nenes, el voluntariat, els veïns i veïnes, les entitats, tothom posant el seu gra de sorra perquè la inauguració sortís bé. Era una ciutadania global: hi havia persones de totes les races i religions. Fins i tot les mares participants van donar una nota de color amb la seva diversitat culinària. Tothom portava el millor que tenia a casa seva. Quina gran lliçó per a molts de nosaltres!

Les converses amb en Pep han anat fent camí. Ell ha sabut generar una comunitat acollidora on es produeixen relacions de proximitat i on tothom es pot integrar. Ha sabut crear mecanismes que faciliten la participació, el respecte cultural o la mediació des del vessant comunitari. I tot plegat ha contribuït a crear un caliu que, conjuntament amb l’èxit escolar i la inserció laboral, fan possible l’ascensor social.

L’any 2005, quan em vaig jubilar, en Pep em va fer la proposta de formar part del comitè organitzador d’unes Converses sobre Immigració a Braval. La meva resposta va ser positiva. Començàrem a posar fil a l’agulla tot pensant com ho faríem.

La conversa té lloc en el transcurs d’un dinar al mateix local de Braval. Ara ja fa cinc anys que es fan i portem 41 trobades, en les quals hi han passat 190 persones. Es tracta de persones expertes relacionades amb aquest àmbit procedents de diversos sectors culturals, professionals, ideològics... Es fan un cop al mes. Crec que tots els que hi hem assistit n’hem sortit enriquits personalment. Espero amb gran il·lusió el dia del mes que toca la conversa.

Braval s’ha convertit en un centre de reflexió molt interessant; per això aquest llibre no és fruit només d’una reflexió teòrica, sinó la suma d’experiències de moltes persones que viuen, treballen i estan implicades d’una manera personal amb immigrants.

D’aquestes converses s’ha obtingut molta informació, una riuada de dades, que en Pep ha sabut relacionar i utilitzar en el dia a dia del seu treball, i també per a la redacció del llibre. Ens ofereix els paràmetres globals des dels quals considera que cal afrontar el fenomen de la immigració.