La formació del voluntariat

2012-02-12T17:44:00.000+01:00

Repassant una mica la meva vida

Vaig començar a ser voluntària als 14 anys a una escola del suburbi de Can Tunis els diumenges a la tarda, ensenyant el catecisme i parlant amb les mares i els infants. Avui, desprès de 60 anys, continuo el meu voluntariat a Braval, que crec que és un punt de referència pel treball que està fent al barri.

Quan vaig començar el meu voluntariat no hauria pogut respondre a la pregunta "perquè faig voluntariat?". Va ser una crida de Déu, que em va fer entendre que a més d'estudiar havia d'ajudar els altres. Han passat molts anys, però ho recordo com si fos avui. Al meu col·legi hi havia una petita capella on anàvem a fer pregaria, i llegint l'evangeli de Lluc 4,18-19 "L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit. M'ha enviat a evangelitzar als pobres, a predicar als captius la redempció i tornar la vista als cecs, per donar la llibertat als oprimits i promulgar un any de gràcia del Senyor", vaig veure molt clar que Déu em cridava a fer aquest servei.

Què és un voluntari?

Avui encara trobo difícil definir-ho, després d'haver estat 6 anys directora de Caritas diocesana de Barcelona, i 2 de Presidenta de Caritas Espanyola.

De vegades es defineix el voluntari com aquella persona que fa una acció concreta però que no li comporta cap retribució financera. L’acció que fa és una acció dedicada als altres o a la comunitat. Té la voluntat de fer el bé, és a dir tenir una acció conforme els valors socials aquí i ara. Perquè una persona adopti un comportament desinteressat cal tenir valors d’altruisme i responsabilitat. Em semblen tan pobres totes aquestes definicions!. És per això que busco en el meu llibre més estimat, la Bíblia, i trobo: "ja no hi ha ni jueu ni gentil, esclau ni lliure, home o dona perquè tots som ú en Crist Jesús" (Gal.3,28)

Això em diu que el voluntari ha de tenir:

- Amor a la persona

- Decisió d'actuar al seu favor.

- Valorar cada persona sempre com a fi, mai com a mitjà.

- Creure en l'home significa una bàsica confiança en la seva realitat

- El voluntari ha de fer que la persona se senti acollida

L'acolliment és fonamental

Acollir significa rebre algú. Acollir una persona vol dir acceptar-la, rebre-la, però encara va més enllà: sobretot vol dir que aquesta persona se senti acceptada, estimada.

L'acolliment es pot fer des de qualsevol àmbit de la societat i no necessàriament des de serveis específics. L'existència cristiana és existència pasqual en la mesura que es posa al servei de la justícia, de la fraternitat, i es concreta en les relacions de bon veïnatge i en la vida quotidiana.

En el nostre entorn correm el risc de trobar-nos bé nomes amb "els nostres". Sovint ens tenalla la por "als altres", a allò que és diferent. Un bon acolliment només és possible si ens posem en el lloc de l'altre. L'acolliment es concreta en escoltar, donar suport, informar i derivar, i seguiment i acompanyament.

Per aconseguir un bon acolliment hem de tenir presents les següents actituds :

- Escolta activa

- Empatia, comprensió.

- Capacitat d'observació.

- Acceptació i respecte.

- Evitar actituds sobreprotectores o paternalistes.

- Potenciar l'autonomia personal.

Hem de renovar sabers i mètodes, adquirir habilitats per dialogar i gestionar les diferències per convertir-les en riqueses i no en obstacles, tenint present que el mal que volem eradicar no sempre és de caràcter econòmic o polític.

Amistat i amor

Segons Aristòtil, l’amistat només és possible entre iguals, perquè no busquen l'assistència i ajuda de l'amic -la utilitat és una amistat imperfecta- sinó el reconeixement del nostre ser, de les nostres qualitats, en la persona de l'altre. Aquesta amistat grega, cobreix una necessitat que la justícia no arriba a satisfer.

El cristianisme transforma aquesta relació en l'amor fratern, la caritat, que és el reconeixement de la igualtat de tots els éssers humans davant Déu i l'amor mutu.

El camí del voluntari el porta allà on hi ha una persona que sofreix, el mou la solidaritat, que ajuda a la justícia però no la constitueix. La justícia és imperfecta i ha de ser compensada amb sentiments d'ajuda, d'amistat, de col·laboració.

La solidaritat va més enllà de la justícia, la dignitat de la persona, la gratuïtat, la compassió, l'austeritat, l'esperança, l'acolliment incondicional, el testimoniatge.

La solidaritat, en paraules de Joan Pau II, no és "un sentiment superficial pels mals de tantes persones (...) Ans al contrari, és la determinació ferma i perseverant de voler el bé comú; és a dir el bé de tots i cadascun, perquè tots siguem veritablement responsables de tots" (Sollicitudo Rei Socialis, 38,4)

El voluntari ha de proposar accions i processos que signifiquin una situació nova, esperançada i transformadora, i que apuntin de manera efectiva a un nou projecte de societat basat en la solidaritat i la justícia.

El voluntariat també te les seves ombres:

- Persones que sense cap motivació es fan voluntaris per omplir el seu temps lliure

- Persones que creuen que a través del voluntariat podran obtenir un treball remunerat

- Persones que fan del compromís una expressió de mínims

- Persones que assimilen el valor de la solidaritat des de la seva vessant de "valor de moda" i no com a valor real

Totes aquestes constatacions ens fan veure que la dimensió del compromís i la justícia social són avui el primer repte en la formació i la promoció del treball voluntari.

Un llibre que us recomano

2011-08-24T10:55:00.003+02:00

Quan el dia 5 d’octubre de l’any 2002 vaig agafar l’avió per desplaçar-me cap a Roma per assistir a la canonització de Sant Josepmaria Escrivà de Balaguer acompanyada d’en Josep Masabeu, en Pep, poc em pensava que al cap de 8 anys em demanaria que li prologués el seu llibre La República del Raval.

En aquella etapa jo era la directora de Càritas Barcelona i ell estava ficat de ple en les obres d’un local al bell mig del barri del Raval per continuar portant a terme un projecte anomenat Braval. Un projecte de solidaritat amb l’objectiu principal de promoure la cohesió social, lluitar contra la marginació, prevenir l’exclusió social de la joventut i facilitar la incorporació de la població immigrant a la nostra societat. És, com bé diu en Pep, un graó més en el conjunt d’iniciatives de solidaritat que es promouen al Raval de Barcelona al voltant de l’església de Montalegre.

Durant aquells pocs dies d’estança a Roma, vam parlar molt sobre la cohesió social. Era el moment mes àlgid de la immigració. Centenars de persones arribaven sense papers i omplien les entitats que es dedicaven a atendre persones amb mancances socials. Des que posàrem en comú les nostres idees sobre el tema vàrem coincidir en els plantejaments. Aquells dies, a més de ser un cert recés espiritual, vaig aprendre molt d’en Pep, ja que és un pedagog excepcional.

Uns mesos abans, el dia 5 de juny de 2002, s’havia fet la presentació pública del nou local i de les activitats de Braval. L’acte fou presidit pel President de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, i va beneir el local el cardenal Ricard Maria Carles. En Pep m’hi havia convidat. Va ser un moment molt emotiu. Recordo que faltaven pocs minuts per arribar les autoritats i, com que el local estava en obres, tothom ajudava perquè quedés el més endreçat possible. Els pares i mares, els nens i nenes, el voluntariat, els veïns i veïnes, les entitats, tothom posant el seu gra de sorra perquè la inauguració sortís bé. Era una ciutadania global: hi havia persones de totes les races i religions. Fins i tot les mares participants van donar una nota de color amb la seva diversitat culinària. Tothom portava el millor que tenia a casa seva. Quina gran lliçó per a molts de nosaltres!

Les converses amb en Pep han anat fent camí. Ell ha sabut generar una comunitat acollidora on es produeixen relacions de proximitat i on tothom es pot integrar. Ha sabut crear mecanismes que faciliten la participació, el respecte cultural o la mediació des del vessant comunitari. I tot plegat ha contribuït a crear un caliu que, conjuntament amb l’èxit escolar i la inserció laboral, fan possible l’ascensor social.

L’any 2005, quan em vaig jubilar, en Pep em va fer la proposta de formar part del comitè organitzador d’unes Converses sobre Immigració a Braval. La meva resposta va ser positiva. Començàrem a posar fil a l’agulla tot pensant com ho faríem.

La conversa té lloc en el transcurs d’un dinar al mateix local de Braval. Ara ja fa cinc anys que es fan i portem 41 trobades, en les quals hi han passat 190 persones. Es tracta de persones expertes relacionades amb aquest àmbit procedents de diversos sectors culturals, professionals, ideològics... Es fan un cop al mes. Crec que tots els que hi hem assistit n’hem sortit enriquits personalment. Espero amb gran il·lusió el dia del mes que toca la conversa.

Braval s’ha convertit en un centre de reflexió molt interessant; per això aquest llibre no és fruit només d’una reflexió teòrica, sinó la suma d’experiències de moltes persones que viuen, treballen i estan implicades d’una manera personal amb immigrants.

D’aquestes converses s’ha obtingut molta informació, una riuada de dades, que en Pep ha sabut relacionar i utilitzar en el dia a dia del seu treball, i també per a la redacció del llibre. Ens ofereix els paràmetres globals des dels quals considera que cal afrontar el fenomen de la immigració.

Solidaris. El blog de Núria Gispert

La formació del voluntariat

Un llibre que us recomano